Amaral i la vida agraïda al Porta Ferrada

Aquest diumenge el Festival de la Porta Ferrada va viure una de les seves grans nits d’enguany. No hi cabia ni una agulla. Tot venut per veure els aragonesos Amaral, autors de grans himnes de la nostra generació. Va ser un molt bon concert, en el qual es van repassar els clàssics, però també algunes de les cançons més noves. Un públic entregat i una banda agraïda amb un episodi final força memorable. Ara en parlarem.

El concert va començar puntual, a les 10 del vespre, quan encara hi havia força gent per seure a les butaques. S’ha de dir que el festival de Sant Feliu de Guíxols té un repte organitzatiu important de cara a l’any que ve per donar sortida a les necessitats d’alimentació de tot el seu públic. Sigui com sigui, l’enome quantitat de persones que hi havia entre el públic va servir perquè l’Eva, en Juan i tota la banda d’Amaral sortissin ben motivats.

Van començar amb “Sin ti no soy nada”, “Mares igual que tú” i “Días de verano”. A la primera intervenció, l’Eva va explicar que tenien moltes ganes de tornar a Sant Feliu, després que el 2020 van haver-hi de fer un concert en acústic per culpa de la pandèmia. Per fi hi han tornat, i amb una banda enorme. “Ens heu fet volar amb la vostra energia”, va dir l’Eva. A continuació, van interpretar “Rompehielos”, una peça estrenada ara fa un mes i que és el primer avançament del seu nou disc.

Va ser un concert en què la banda va saber connectar amb el públic, amb molta interacció. Van fer un recorregut per la seva carrera, i no hi podia faltar “No sé que voy a hacer con mi vida”. Ells mateixos van explicar que no és de les cançons més conegudes “però és una de les primeres que van fer” quan només eren “uns amics que volíen fer música”.

“Salir corriendo” la van dedicar a totes les dones que pateixen maltractaments. I “Nuestro tiempo” va servir per denunciar la violència i les guerres, la mort i la destrucció.

La part final del concert la van protagonitzar allò que anomenava abans himnes. Qui no ha cantat a casa, de festa o al cotxe “Revolución”, “Resurrección”, “Como hablar”, i sobretot “Marta, Sebas, Guille i los demas” i “El universo sobre mi”? Doncs efectivament, el concert va acabar com un gran karaoke i amb el públic sense ganes de marxar.

I el que us deia al principi: em va sorprendre moltíssim els capítol dels agaïments. Sovint, en algun moment dels concerts, els cantants presenten les persones que formen part de la banda i amb una mica de sort se saben el nom dels tècnics de llum i so. Però sol ser un moment de tràmit. Doncs bé: en aquest cas, tot el contrari. L’Eva va anar anomentant, pràcticament, una a una, totes les persones que havien fet possible el concert. Potser va dir una trentena de noms, des del director musical fins als operaris de llums. Una mostra de la gran qualitat humana de la banda. Espero que tornin aviat.