Presentació del llibre Educar és donar la paraula: carta als alumnes de l’escola de Barbiana, de Joan Domènech Francesch i Jaume Cela.

• Anirà a càrrec dels mateixos autors, mestres jubilats
• Serà divendres dia 23 de gener, a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Palafrugell

Seixanta anys després de la mítica Carta a una mestra, escrita pels alumnes de l’escola de Barbiana sota la inspiració de Lorenzo Milani, dos mestres jubilats decideixen respondre als alumnes que la van escriure.

Joan Domènech Francesch i Jaume Cela no escriuen des de la nostàlgia ni des del despatx d’un temps superat. Escriuen des del cos cansat de l’ofici, des de dècades d’aula, de conflictes, d’intents i de paraules dites i escoltades. Seixanta anys després de la Carta a una mestra, els dos mestres decideixen tornar-hi, no per repetir-la, sinó per respondre-la. I, sobretot, per posar-se ells mateixos en joc. Ens ho ha explicat en Joan Domènech.

Els autors no es presenten com a hereus ni com a guardians d’un llegat. Es presenten com a mestres que han viscut prou per saber que l’escola no es transforma amb proclames, sinó amb preguntes sostingudes en el temps. La seva carta-resposta neix d’aquí: de la necessitat de dialogar amb aquells nois i noies de Barbiana des del present, amb tot el que aquest present té de contradictori, exigent i fràgil.

Al llarg del llibre, els dos escriptors parlen des de l’experiència compartida, però també des de les diferències, els dubtes i les renúncies. No idealitzen l’escola que van conèixer ni tampoc la que vindrà. El que fan és pensar-la. Pensar què vol dir avui donar la paraula, a qui se li dona realment i quines veus continuen quedant fora. Pensar l’educació com una responsabilitat col·lectiva que no s’acaba amb la jubilació.

El valor del llibre no rau només en el diàleg amb Lorenzo Milani, sinó en la manera com els autors es miren a si mateixos com a mestres d’un temps concret. Escriure esdevé un acte de coherència: una manera de continuar fent escola quan ja no hi ha aula. La seva veu és crítica, però no amarga; és exigent, però no dogmàtica. Hi ha esperança, però és una esperança treballada, construïda amb memòria i consciència.

Aquest llibre és, en el fons, el gest de dos escriptors que es neguen a callar quan l’escola encara necessita paraules. Una conversa oberta amb Barbiana, sí, però sobretot una conversa amb el present, escrita per qui sap que educar és, abans que res, assumir la responsabilitat de donar la paraula i escoltar què en fem, avui, d’allò que ens retorna.

Amb un estil proper i profundament humà, els dos mestres converteixen la seva resposta en una invitació. No demanen adhesions, demanen lectura atenta. No ofereixen receptes, ofereixen experiència pensada. I, en fer-ho, situen l’educació com un espai de resistència quotidiana, on la dignitat dels infants continua sent la mesura de tot.