“Cuidar-se i deixar-se cuidar”: teatre de qualitat a Salt

Cost de vida es va presentar en sessió doble a Salt, una ciutat mitjana que resisteix l’embat dels temps. I on està garantit que el teatre que s’hi fa és d’alt nivell. L’obra de la companyia de Sixto Paz compleix l’expectació que ha despertat, i continua donant alegries al festival de Temporada Alta.

Són temps diversos i convulsos i la dramaturgia actual en un món globalitzat també parla, afortunadament, de les petites coses que ens passen a tots en el dia a dia.

El plantejament és clar: 4 personatges, una banyera i una caixa que guarda una manta de llana. Fa fred; l’Eddie (Julio Manrique), un camioner a l’atur, i la seva exdona, Ani (Anna Sahun) es retroben d’una manera inesperada després d’un accident que l’ha deixat tetraplègica. La Jess (Katrin Vankova), filla d’immigrants, graduada universitària i pluriocupada, es troba en un moment desesperat i accepta la feina de cuidadora que ha publicat en John (Pau Roca), un investigador universitari brillant amb paràlisi cerebral. A mesura que aquestes quatre vides tan diferents s’entrellacen, els rols s’intercanvien, s’inverteixen i s’exposen.

Aquesta peça teatral obra de la nord-americana Martyna Majok, explora la nostra necessitat de connectar i ser estimats, per sobre de qualsevol diferència i/o diversitat funcional. És una faula urbana sobre la solitud i la necessitat que tenim de cuidar-nos els uns als altres. De rebre estimació per damunt de qualsevol prejudici o estigma.

L’obra desenvolupa en paral·lel dues històries humanes ben diferents que acaben convergint, en què cal destacar l’alt nivell interpretatiu dels quatre actors: un Julio Manrique magistral -amb un monòleg inicial destacable, una Anna Sahún esplèndida, un transformat Pau Roca i el descobriment inesperat de la Katrin Vankova.

Totes dues parelles passen de la fredor a l’escalfor, amb una part que vol ajudar l’altra. L’un, l’Eddie, camioner, ho fa perquè vol, potser perquè està penedit. L’altra, la Jess, cuidadora, per diners. I en tots dos casos hi ha la necessitat d’entendre l’altre, d’apropar-s’hi.

Hi ha escenes impagables com la del ball amb la música de Barry White de fons, la de la banyera o la de la cita frustada; i la música, molt ben triada, ho embolcalla tot amb una tendresa i un respecte pels personatges que dona un alt valor humà a l’obra. I no podem deixar de destacar la ironia que plana sobre vàries escenes que provoquen inevitablement el somriure per no dir el riure a la platea.

La posada en escena és austera però efectiva i va canviant al mateix ritme que els personatges. Cal estar atent per no perdre la trama, però el més important és el que s’hi vol transmetre i això s’aconsegueix amb escreix .

Cuidar de la vida digna té un cost, el físic. Però també té un altre cost: l’econòmic. I l’obra fa reflexionar sobre la complexitat de dependre dels altres i la necessitat urgent de continuar fent família, fent xarxa, vida comunitària per optar a que la nostra existència tingui bona qualitat, i sobretot molta tendresa.