Portalblau tanca l’edició amb el millor concert dels Amics de les Arts

Entre el grup d’amics que ens vam trobar ahir a l’Escala per veure els Amics de les Arts al Portalblau, potser hem vist una trentena de concerts seus. I vam coincidir a dir que el d’ahir va ser el millor de tots. La banda va oferir un espectacle de música, llum, i sobretot, de simpatia i empatia. En dues hores, van demostrar que continuen en plena forma, que les cançons del nou disc els senten molt bé, i que la gent els continua estimant.

Els Amics de les Arts van tancar aquest dissabte l’edició 2023 del Festival Portalblau de l’Escala, per on en els últims mesos hi han passat altres artistes com Joan Dausà, Pau Vallvé, Judit Neddermann o Blaumut, en els diversos escenaris idíl·lics del municipi de l’Alt Empordà. Com sempre, els últims concerts del festival són al Fòrum Romà d’Empúries, un espai històric que sempre inspira els artistes. I que va servir de pretext perquè els Amics prometessin un concert “ple de clàssics”.

La festa va arrencar amb “Allà on volia”. Tot seguit va arribar “Ja no ens passa”, la tercera més reproduïda del grup a Spotify, amb més de sis milions de reproduccions. Tot seguit, un clàssic, “L’home que treballa fent de gos”, que va servir perquè el públic es comencés a aixecar de la cadira, encara que van caldre moles més revolucions per aconseguir que tothom es posés dret.

El concert va continuar amb “No ho entens” i “Juliol 1994”. I, amb “Cada cel” va arribar un dels moments més especials i irrepetibles de la nit. Com que ahir era un dels millors dies per observar les Llàgrimes de Sant Llorenç, van interpretar aquesta cançó amb els llums de l’escenari i de village apagats, perquè tothom pogués mirar el cel. Per desgràcia, no vam veure cap estel fugaç.

Amb “Monsieur Costeau”, “Les Coses” i “Kokoschka”, els més atrevits ja ens vam posar de peus per ballar, tot i que ens vam guanyar la mirada de reprovació d’alguns assistents asseguts darrere nostre, i que semblaven haver vingut a mirar una audició de clarinet.

Amb “Louisiana O els Camps de Cotó”, els Amics ens van fer un gran regal. És una cançó emotiva, amb un significat especial per a cadascú. A mi, per exemple, em transporta al confinament de la pandèmia. Per això, la van dedicar a tothom que se l’ha fet seva, i ho van agrair baixant de l’escenari i cantant entre el públic. Un d’aquells instants per recordar. I ara sí. Amb “4-3-3”, “El Seu Gran Hit”, i “La Nit Sembla que Serà Nostra”, la grada ja va deixar-se de vergonyes i ens vam aixecar tots a ballar i saltar.

Després de la pausa de rigor abans dels bisos, van tornar a l’escenari amb una de les millors idees que pots tenir en un festival: recuperar cançons que no caben a la setlist d’un concert però que el públic s’estima molt. Amb tres tamborets i una guitarra, una posada en escena del tot minimalista, van demanar als assistents quines cançons volien i, intentant recordar la lletra i els acords, les van interpretar.

I amb “L’home que dobla en Bruce Willis”, “Jean-Luc” i “Semblava que fossis tu”, es van acomiadar. Cal destacar la manera com acaba aquesta última cançó: un gran èxtasi que diu “Deu ser tan dur, cada cop que ensopegues amb una versió low cost de mi”. El missatge estava clar: per molts imitadors que els surtin, els Amics de les Arts sempre seran únics i els millors.

Si teniu l’oportunitat, no us perdeu un concert de la gira dels Amics. I l’any que ve, regaleu-vos un dia al Portalblau. Qui sap si, com em va passar a mi, hi trobareu l’amor de la vostra vida. Un festival KM0, fet amb amor i amb passió per la cultura mediterrània.