“El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”: captivats per la part fosca de l’ànima humana

• “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” és tant una experiència teatral com un repte emocional i escènic.

El text monòleg de Josep Maria Miró, un dels autors més reconeguts els darrers temps (Premi Born al 2020 per 3a vegada) està magistralment interpretat per un dels pocs actors del país capaç de fer el que Pere Arquillué afronta en aquesta obra, dirigida de forma providencial per un altre pes pesat, en Xavier Albertí. Quin trio!. L’obra és una autèntica fita teatral.

L’assassinat d’un noi de disset anys que apareix mutil.lat enmig d’un camp de ferratge d’un petit poble (una societat tancada, viciada i corrupta) ens permet assistir al via crucis personal de sis membres de la comunitat en un text absolutament vibrant, pertorbador i bell. Una historia que glaça la sang, doncs com passa amb els icebergs, sota una superfície aparentment bonica, hi trobem traïcions, mentides, abusos, secrets, frustracions, repressions, violència i fracassos vitals. El poble és només un decorat on cada habitant hi juga un rol de cara a la galeria i un altre rol quan no hi ha espectadors. No us ressona, això?, quina metàfora del món en què vivim!. Miró ens fa viatjar a les profunditats de l’ànima humana i la foscor que habita en tots nosaltres, retratant de forma magistral la misèria col·lectiva. Ai d’aquells qui gosin lliurar-se a gaudir de la vida: seran sempre envejats i culpabilitzats. La bellesa és subversiva i cal extirpar-la perquè tot pugui seguir igual.

El monòleg a set veus és un recital per part d’Arquillué, que firma el treball més complicat de la seva carrera, saltant d’un personatge al següent amb un simple gest o un canvi en la mirada, sense alts ni baixos, sense excessos, sense escarafalls, sense exagerar gens ni mica…. A una interpretació així nomes s’hi pot arribar després d’una llarga trajectòria de més de 100 personatges representats. Sense l’ajuda de cap attrezzo, vestit de negre rigorós, l’intèrpret es manté limitat en el moviment. No obstant això, tot el seu cos, gest i mirada acompanyen les paraules donant-li el significat i el pes de cada frase. La seva formidable veu i pronunciació fan la resta. Podria ser gairebé un podcast i quasi bé és teatre de por psicològica -“soc un home ferit i això em fa perillós”, diu una de les set veus.

El cos… és una de les millors obres dels darrers anys que et deixa clavat al seient, del que t’aixeques ben ràpid en finalitzar per aplaudir amb totes les teves forces. I que Arquillué ha agraït molt emocionat. Llarga vida al teatre!