Ara Malikian fusiona diversos estils a Cap Roig: “Gràcies a ser un intrús, he descobert que el món sencer és casa meva”

• El violinista Ara Malikian va brillar al Festival de Cap Roig amb un concert intens i emotiu, acompanyat per un quintet cubà excepcional
• Entre històries, humor i virtuosisme, va fusionar música clàssica, jazz, flamenc, tango i ritmes cubans
• La seva interpretació, marcada per una identitat multicultural, va transformar Cap Roig en un espai íntim i sense fronteres musicals

Una crònica de Ruth Gayoso Espino / Fotografia: José Irún (Cap Roig Festival)

La nit del 13 d’agost, el Festival de Cap Roig va acollir el concert del violinista d’origen libanès i armeni Ara Malikian, acompanyat per un quintet de músics cubans excepcionals, Iván “Melón” Lewis, al piano; Iván Ruiz Machado, al baix; Georvis Pico Milán, a la bateria i percussió; i Dayan Abad García, a la guitarra. 

Des d’una de les primeres peces que va tocar, El niño rata, es va intuir que no seria un concert convencional. Malikian, fidel al seu estil, va anar trenant el repertori amb històries plenes d’humor i reflexió, transportant el públic a través d’un viatge sonor sense etiquetes ni fronteres. Amb El concierto de los cerdos impostores, el virtuosisme es va barrejar amb la teatralitat, mostrant un cop més la seva capacitat d’incorporar el gest i la narració com a part indissociable de l’experiència musical.

Entre els moments més intensos de la vetllada va brillar La gran sonata rapsódica haciendo nada, on la llibertat interpretativa es va desplegar amb energia desbordant. Karma va arribar com una meditació sonora sobre la vulnerabilitat i la necessitat d’acceptar-la: “és sa reconèixer la pròpia debilitat”, va dir després de tocar-la.

Un dels punts àlgids fou el Capriccio número 24 de Paganini, reimaginat amb variacions contemporànies, ritmes cubans i la percussió hipnòtica de la darbouka, un clar homenatge als orígens mediorientals de Malikian. Aquesta fusió va evidenciar la seva filosofia artística: no assimilar-se als estils, sinó aportar-hi una veu pròpia. També hi va haver espai per a l’homenatge a un “geni que al principi va ser incomprès” amb una peça d’Astor Piazzolla, carregada de passió, i per Zyryab de Paco de Lucía, on la guitarra i el violí van dialogar amb una complicitat exquisida.

La cloenda va arribar amb La Nana arrugada, interpretada mentre Malikian passejava entre el públic, convertint l’auditori en un espai íntim i compartit.

Abans i després de cada peça, el violinista va obrir el seu cor parlant del sentiment de ser sempre un “intrús” —al Líban, a Armènia, a Europa— i de com aquesta condició li ha permès abraçar una identitat multicultural que es reflecteix plenament en la seva música. “Gràcies a ser un intrús, he descobert que el món sencer és casa meva”, va confessar.

Els assistents van gaudir d’un autèntic viatge musical sense passaport, on la música clàssica es va fondre amb el jazz, el flamenc, el tango i els sons cubans. Una nit d’excel·lència interpretativa i sensibilitat infinita, concebuda per un artista que ha fet del violí la seva llar i del mestissatge sonor la seva bandera.