Amaral torna a Cap Roig amb una ‘Dolce Vita’ intensa, emocional i compromesa

• El duet saragossà interpreta les quinze cançons del seu nou disc en un espectacle majestuós i simbòlic, on la memòria, l’amor i la denúncia es combinen amb el paisatge

Per segon any consecutiu, Amaral ha tornat a acompanyar-nos en un dels escenaris més emblemàtics de la Costa Brava. L’any passat va ser al Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, que aquesta mateixa emissora ja va cobrir. Aquest 2025, ha estat Cap Roig l’escenari triat per desplegar Dolce Vita, el seu novè disc d’estudi. Però aquesta no ha estat una actuació qualsevol: ha estat una declaració artística i emocional d’una banda en estat de gràcia.

Durant més de dues hores, Eva Amaral i Juan Aguirre han ofert un concert llarg, generós, d’una qualitat vocal i musical impecable, amb una posada en escena de gran impacte visual. Les grans pantalles, la il·luminació detallada i l’elevació d’alguns músics sobre estructures han creat un paisatge escènic en diàleg constant amb el mar i els jardins de Cap Roig. El públic ha respost dempeus, cantant i aplaudint des dels primers acords de Toda la noche en la calle, després d’una obertura amb quatre peces del nou disc que molts ja coneixien.

És d’aplaudir que Amaral no hagi escollit només unes quantes peces del seu últim treball per a la gira, com fan habitualment molts artistes, sinó que hagi inclòs les quinze cançons de Dolce Vita dins el repertori. Això dona al concert una cohesió temàtica i narrativa que s’agraeix. “Aquest disc parla molt de la bellesa, i això casa perfectament amb el lloc on estem ara”, va dir Eva. Juan, per la seva banda, va remarcar l’encant de tocar “en un lloc tan meravellós com aquest”.

Un dels moments més íntims va arribar amb Tardes, quan Juan Aguirre va quedar sol a l’escenari, recordant que la cançó va ser escrita l’any 2000 a Saragossa, i que mai haurien imaginat tocar-la dues dècades després, en un lloc com aquest i amb nou discs a l’esquena. La interpretació següent, En el centro de un tornado, va portar literalment Eva al centre d’un cicló escènic: vestida amb una gran capa vermella, va volar per sobre l’escenari enganxada a uns arnesos, en un dels moments visuals més impactants de la nit.

La segona meitat del concert va tenir un to més reflexiu i compromès. Just abans de Podría haber sido yo, es va projectar un fragment audiovisual del cantautor xilè Víctor Jara, víctima de la dictadura de Pinochet, explicant l’origen de la seva cançó Te recuerdo Amanda. Tot seguit, es va escoltar aquesta mateixa peça en la seva veu. Després, Eva va cantar Podría haber sido yo, un homenatge directe que inclou versos com:
“Hoy solo quiero gritarla / Que suene tu voz, Víctor Jara.”

També hi va haver un record explícit per la situació a Gaza, amb una crida a aturar la guerra.

Un altre moment carregat de simbolisme va ser la interpretació de Los demonios del fuego. Eva va explicar que la cançó va néixer en una petita vila del nord de la península, en un moment de connexió amb l’essencial. “Allà hi ha un incendi ara mateix. El meu cor és una mica allà. Intentem que els dimonis del foc ens donin una treva”, va dir, amb una emoció continguda.

Poc abans del final, amb Salir corriendo, Eva va dedicar la cançó a totes les dones que viuen o han viscut violència masclista. Va explicar que la van escriure per una amiga que ho va superar amb força, i va sonar mentre es projectava un vídeo de la campiona olímpica Ester Navarrete corrent per paisatges del nord. “Va per totes aquelles dones que estan a punt de fer el pas de sortir corrents”, va dir.

El concert es va acomiadar amb tres himnes corejats amb passió pel públic: Marta, Sebas, Guille y los demás, El universo sobre mí i Ahí estás, que van posar punt final a una vetllada carregada de sentit i emoció. Eva i Juan van agrair l’escalf del públic, l’equip tècnic, els músics i l’organització del festival, tot tancant una nit que va ser molt més que un concert: va ser un acte de bellesa, memòria i resistència.